L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Compte amb l’1 d’Octubre'

Ahir els deia que la carta la carta d’Oriol Junqueras a l’ARA era històrica, i 48 hores més tard comprovem que l’adjectiu no era exagerat. Ho és per les onades que encara provoca entre els governs i els partits, però molt especialment per com l’ha rebuda molta gent que va participar en els fets de setembre i octubre del 2017 i ara es troba davant de la interpretació d’aquell passat tan recent.

La carta del president d’Esquerra ha fet, en primer lloc, un gran efecte a Madrid, i ha servit pel que estava pensada, que és per ajudar Pedro Sánchez a concedir els indults, eliminar resistència dins el PSOE a presentar la dreta que es manifestarà diumenge com uns immobilistes —tan immobilistes que fins i tot hi ha dirigents regionals del PP que no pensen anar a Madrid a manifestar-se—. Fins i tot serveix per tranquil·litzar els espanyols de bona fe, davant els quals el govern del PSOE i Unides Podem es presenta com un partit d’estat que pren decisions encara que siguin impopulars si són pel bé comú. Ministre portaveu Maria Jesús Montero: “Des de l’executiu entenem perfectament totes aquelles persones que viuen amb angoixa, preocupació i patiment perquè, efectivament, va ser per a tots nosaltres tràgic i dramàtic assistir a la convocatòria del referèndum il·legal, la sortida del senyor Puigdemont per la frontera i la declaració unilateral d’independència. És això el que ens anima a no fer el que va fer l'últim executiu, que va ser, simplement, no fer res”.  

I per això concedirà els indults. El segon gran impacte de la carta de Junqueras ha sigut a la política catalana, esclar. Ahir l’ARA, que al matí ja havia publicat la carta de la CUP, va publicar al vespre la resposta a Junqueras del secretari general de Junts, Jordi Sànchez. 

Sànchez no es deixa res. Ja comença dient que Junqueras va publicar la carta a la mateixa hora que Aragonès saludava Sánchez a Barcelona: “Com en el cinema mut, Aragonès es va moure davant la pantalla deixant que els altres hi posessin la lletra”. Que això és la imatge de la tutela de Junqueras a Aragonès, tenint en compte que ens vam passar setmanes parlant de la tutela de Puigdemont als negociadors de Junts. Convida Junqueras a fer autocrítica del fet que l'octubre del 2017 Rufián parlés de les 155 monedes de plata o que el mateix Junqueras pressionés Puigdemont per fer la DUI i no eleccions i seguir la vida dialogada. (I quan en un debat entre independentistes surten les 155 monedes de plata és senyal que estan apunt de prendre mal.) I finalment diu a Junqueras que cal resistir la pressió per sortir de la presó. Ho diu així: “Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé de què parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme”.

Sobre això, hi insisteixo: en el fons, ni Esquerra, ni Junts, ni la CUP estan tan lluny. Van pactar investir un president i formar un govern que s'asseuria en una taula amb el govern espanyol i que es donaven dos anys de coll per passar comptes i decidir si havia valgut la pena.

Però l’efecte més important de la carta de Junqueras i la resposta de Sànchez no és per la dinàmica entre partits o entre líders, sinó per la gent. Només cal que es fixin en com es titula l’article: “L’1 d’Octubre no va ser un error”. 

Han passat tres anys i vuit mesos i encara ens preguntem què va ser l’1 d’Octubre. Abans-d’ahir, Junqueras estenia la mà a tots els que se’n van sentir exclosos. Avui Sànchez es veu en la necessitat de dir que no va ser un error, però aleshores diu: “De fet, soc dels que creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”.

I, aleshores, la gent que mai va creure que l’1 d’Octubre exclogués ningú (en contra del que li van dir abans-d’ahir) sent com avui els diuen que l’1 d’Octubre estava fet per negociar amb l’Estat. I al dir-ho, curiosament, diu Jordi Sànchez: “Dit això, reconec que em desconcerten els girs de guió i algunes afirmacions que de facto esdevenen una revisió radical d’aspectes essencials del passat recent de l’independentisme”. El resultat de la frase és que el president Torra ha dit a Sànchez: 

Això ja no són onades, això és un gran mar de fons en l'independentisme, que ara torna a mirar-se al mirall. I què hi veu? Fortaleses (continua governant) i debilitats, continua governant desunit i, sobretot, sense haver aconseguit la independència.

Mirin, després de tres anys i vuit mesos i centenars de llibres escrits sobre l’1 d’Octubre, esclar que el govern de la Generalitat (les urnes en diuen l’escut) no sabia què podria fer-ne, amb els resultats d’aquell dia. Depenia de la participació, de la repressió policial, de la repercussió internacional, de la reacció del govern espanyol. Mirin si no sabien què podien fer-ne que van passar 26 dies abans el Govern no va fer la declaració unilateral d’independència. El president Puigdemont va estar a punt de fer-ho una setmana després del discurs del rei però va frenar en aquell discurs al Parlament que la gent va seguir decebuda a l’Arc de Triomf. S’ha dit molt que fins a l’1 d’Octubre tot estava bastant ben preparat, però que després es va improvisar sota tota la pressió del món.  

Ara, compte amb la revisió de l’1 d’Octubre, perquè, insisteixo, per a moltes persones va ser l’acte més important de la seva vida política. I el porten i el portaran a dins mentre visquin. L’1 d’Octubre no és el típic fet històric que passa i de la qual la gent és espectadora. No, de l’1 d’Octubre la gent n’és protagonista. La gent que va amagar urnes se la va jugar, i més de dos milions de persones van estar exposades a la violència de l’Estat. L’1 d’Octubre va ser un acte de participació ciutadana, més encara, de concertació absoluta de voluntats, d’un estat de consciència col·lectiva com potser mai no tornarem a viure mai més. És un acte cívic i, alhora, el més revolucionari que ha vist Espanya des la Guerra Civil. Per això la resposta del rei en avall va ser tan destemplada.  

L’1 d’Octubre continua produint efectes ambigus, encara ara: si a Espanya hi ha un govern que diu que ha d'asseure's a negociar amb el govern de Catalunya és perquè hi va haver un referèndum unilateral d’independència.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.