Una fotografia mai pot arribar a reflectir l’horror d’una tragèdia, però sense elles, sense les fotografies, no tindríem les proves per documentar-la i guardar-la en algun racó de la nostra memòria històrica. Aquest treball és això: el reflex d’una mirada d’un instant de l’horror més gran que ha viscut el nostre país des de la Guerra Civil, que és també l’horror més gran que ha sacsejat el món en la història recent. 

Un recorregut pels dos principals focus de la pandèmia a Espanya: Madrid i Barcelona. Pels hospitals –blindats a la premsa–, per les residències d’avis –els llocs més castigats–, per les funeràries i els cementiris i, també, per allò que ara coneixem com la nova normalitat. 

Amb dades oficials de més de 30.000 defuncions a Espanya i al voltant d'un milió a tot el món, aquesta pandèmia deixa molt enrere les xifres de morts diàries que es poden produir en qualsevol conflicte amb armes convencionals. La pandèmia, de fet, em va enxampar atrapat a Síria, un país que es dessagna en una guerra eterna. Finalment, després de moltes dificultats, vaig acabar podent tornar a casa. I quan hi vaig arribar, vaig trobar una sensació ben estranya. Una mena de mort silenciosa. En una guerra, sempre hi ha destrucció associada a la mort, però aquí era tot al contrari: tot semblava dins la normalitat, excepte per l’absència de persones al carrer.

Dies després, ja instal·lat, em vaig adonar d’una cosa: intentar cobrir la pandèmia a Espanya seria especialment difícil. Hi va haver un gran bloqueig a la premsa, sobretot al principi. Entrar als hospitals i a les funeràries per documentar què hi passava era gairebé impossible. Era com si no ens hi volguessin. A poc a poc es va poder superar, més o menys, i hi vaig poder fer algunes fotos. Malgrat això, no va ser suficient i el missatge que vam transmetre els mitjans, per la falta de fotos, dista del tot de la realitat. Al final el que escriu la memòria històrica són les imatges. I no tenim la foto d’una pandèmia amb milers de morts. No n'hem vist la tragèdia humana.

Amb aquest fre es va intentar evitar que la societat fes front a la crisi planetària més gran que hem tingut des de la Segona Guerra Mundial. Infantilitzar així la població, ocultant-li la tragèdia, és la pitjor de les opcions perquè potser ara estem pagant el preu de no ser conscients del que hem viscut. I ho paguem amb certes actituds irresponsables, negacionistes, que banalitzen el perill d’aquest virus. 

Com a fotoperiodistes, la nostra responsabilitat amb la societat era mostrar la magnitud de la tràgedia però, en certa mesura, això no ha sigut així. Ara què tenim? Fotos de gent als terrats? D’aplaudiments i de cors? De carrers buits? Estem parlant d’una tragèdia! Ens n'han fet obviar la part més dramàtica i real, la mort i la lenta agonia de milers i milers de persones.

El nostre objectiu era que aquestes imatges, aquest missatge, cristal·litzés al pensament del lector per poder-lo sensibilitzar des d’una perspectiva real, donant-li, com a mínim, una opció de resposta, de reacció. Aquesta és la nostra feina com a fotògrafs.

Residències

Una bona part del meu treball es va centrar en documentar què passava a les residències d'avis, que es van convertir en un autèntic infern. L'alta letalitat del virus entre la gent gran va deixar estampes ben fosques en aquells centres on la malaltia aconseguia entrar. Amb els hospitals pràcticament saturats, moltes persones van morir al llit, mentre les famílies i els mateixos treballadors del centre s'ho miraven amb impotència. Mesos després, ningú dubta que la falta de recursos per a l’atenció mèdica va causar estralls entre els treballadors i els usuaris.

Els estralls de la pandèmia, doncs, van impulsar el debat sobre la situació de les residències a tot l'estat espanyol. En total, a Espanya hi ha uns 5.450 centres que gestionen més de 381.000 places. D’aquests, el 52% són privats, tot i que la majoria compten amb alguna mena de finançament públic, és a dir, són concertats o perceben prestacions vinculades a la Llei de Dependència.

La Fiscalia General de l’Estat manté 178 diligències civils i 228 investigacions per la gestió de la crisi del coronavirus a les residències, que han registrat més de 20.000 defuncions per covid-19, la majoria a Madrid, Catalunya, Castella i Lleó i Castella-la Manxa.

La falta de personal sanitari i de material de protecció contra contagis, sumada a les dificultats a l’hora de traslladar malalts als hospitals, va agreujar la situació de vulnerabilitat davant un virus que s’envigoria setmana a setmana.

Hospitals

Els hospitals, sobretot a Madrid i Barcelona, van ser els altres inferns. Una mena de camp de batalla on a vegades la malaltia guanyava una partida que ja havia començat amb cert avantatge: el virus feia setmanes que corria, com si res, pels carrers de l'Estat. Les infeccions s'hi van amuntegar durant setmanes. 

Molts centres mèdics van haver de fer front a situacions caòtiques que es van acabar superant, en gran mesura, gràcies a la feina dels professionals sanitaris, que van haver de fer front –a banda de conviure amb el virus– a jornades llarguíssimes, gairebé sense descansos i amb la pressió de trobar-se en una de les zones zero de la pandèmia. Ells també van ser castigats.

Espanya encapçala la llista de països amb més sanitaris contagiats per coronavirus, uns 60.000 segons les últimes dades, que indiquen que almenys 63 metges han perdut la vida pel covid-19 des del començament de la pandèmia. Com en altres països, els professionals sanitaris van denunciar –sobretot les primeres setmanes– la falta de material de protecció i de recursos per poder treballar en condicions òptimes. 

Segons el ministeri de Sanitat, Espanya acumula més de 730.000 casos de coronavirus i registra uns 312 contagis per cada 100.000 habitants, una xifra que la situa al capdavant de la resta de països de la Unió Europea pel que fa a la propagació del virus, d’acord amb el Centre Europeu per al Control i Prevenció de Malalties (ECDC). La segona onada de la malaltia que estem vivint consolida Espanya com un dels països més afectats del continent, amb les dades a la mà.

I Catalunya i Madrid són les comunitats més afectades. Unes 8.000 persones han mort als hospitals catalans a causa del covid-19, mentre que a la Comunitat de Madrid la xifra depassa les 10.000 defuncions.

Durant el pic de la pandèmia, el que es creia –o ens havien fet creure– que era el millor sistema sanitari del món es va col·lapsar, després d’anys de retallades que han deixat a la intempèrie milers de famílies.

Vida diària

Durant el confinament, el coronavirus va prendre com a bastions Barcelona i Madrid. Les dues ciutats saben que, a banda de la crisi sanitària, també han estat sacsejades per la crisi econòmica derivada –i encara més en el futur pròxim– de la pandèmia. Madrid, per exemple, ha perdut 135.000 llocs de treball del sector dels transports i les mercaderies arran de l’impacte de la pandèmia, que també s’ha acarnissat amb la construcció i el turisme.

El ritme de les dues ciutats –de totes les del món, de fet– es va paralitzar durant mesos, arran del confinament estricte imposat pel govern espanyol. A poc a poc, l'activitat ha tornat als carrers, però res és com era. Molta gent s'ha quedat enrere.

El teletreball s'ha imposat en molts àmbits, encara avui. Però també hi ha hagut una sèrie de feines que no s'han pogut fer des de casa i, en aquests casos, els treballadors s'han exposat més al virus.

De fet, Espanya és el país de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) amb més proporció de treballadors ocupats en “sectors de risc” –aquells que no es poden fer de manera remota i que impliquen molt contacte social–, cosa que vesteix de vulnerabilitat el mercat laboral davant de crisis com l’actual.

Després del terrible daltabaix del març i l'abril, el país es va recuperant lentament de les conseqüències del confinament i de la hibernació de l’activitat econòmica. Segons dades publicades pel ministeri de Treball i Economia Social i pel ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, l’afiliació mitjana va guanyar a l’agost 6.822 ocupats més respecte al mes anterior, malgrat que la xifra de l’atur es va enfilar fins a 3.802.814 persones, després de registrar 29.780 aturats més.

Val a dir que en aquests càlculs no hi ha els afectats per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que tenen la condició d’afiliats perquè la seva cotització està en mans de l’Estat. Tampoc s'hi tenen en compte els 1,46 milions d’autònoms que han percebut la prestació extraordinària per cessament d’activitat.

La campanya d’estiu no ha quedat al marge del llast econòmic del coronavirus. El sector turístic ha donat feina a unes 823.000 persones menys que durant el mateix període de l’any passat, 517.000 de les quals s’han acollit a un ERTO. 

El sector de les agències de viatges ha rebut el pitjor cop, amb un descens del 87% en la contractació, seguit pel transport, amb un 81% menys; l’allotjament, amb una davallada del 67%, i la restauració i els locals d’oci, que han reduït les contractacions al voltant d’un 45% respecte a anys anteriors.