Quan els nens van explicar al món la Guerra Civil

Barcelona“Conca, 18 de setembre de 1937. Tots els nens tenim Història. També tenen Història totes les coses. La Història ens diu les coses que han passat. Hi ha Història de tots els homes que van viure abans de nosaltres i que ja han mort”. Ho va escriure Carlos Cuadrado. No sabem quina edat tenia però devia ser força petit perquè aquell 1938 era en una de les guarderies infantils del Socors Roig Internacional. Cuadrado era un dels 200.000 infants que van haver d’abandonar casa seva i refugiar-se en altres llocs d’Espanya a causa de l’avenç de les tropes franquistes. El seu text i el seu dibuix -un tren vermell que treu fum blau i sembla pujar una petita muntanya- tanca el llibre ¡Y todavía dibujan! que acaba d’editar La uÑa RoTa i que conté una introducció d’Aldous Huxley.

L’autor d’Un món feliç va escriure una sèrie de textos per acompanyar els dibuixos, que formaven part de diverses exposicions que es van fer als Estats Units durant els anys de la Guerra Civil. Del llibre se’n van fer tres reimpressions durant el 1938 i el 1939, i es venia per un dòlar amb l’objectiu de recaptar fons per ajudar la República Espanyola. Aquell llibre, en què Huxley valorava la imaginació com l’últim reducte de llibertat, el va trobar per casualitat la poeta i historiadora de la medicina Leticia Fernández-Fontecha mentre investigava per a la seva tesi a la Universitat de Califòrnia a San Diego (UCSD). Mai abans s’havia publicat a Espanya. A la UCSD hi ha un total de 617 dibuixos fets per infants espanyols durant la Guerra Civil, i 153 més es conserven a la Universitat de Colúmbia de Nova York. La Biblioteca Nacional d’Espanya també en té uns quants. La nova edició del llibre ¡Y todavía dibujan! en recull 60.

Va ser el govern republicà el que va demanar a les diferents colònies de l’Espanya republicana i del sud de França que fessin una sèrie d’il·lustracions relacionades amb l’abans, el durant i el després de la guerra. La majoria dels dibuixos els van fer menors que el 1937 i 1938 tenien entre cinc i quinze anys. L’objectiu era sensibilitzar les democràcies occidentals sobre el drama que es vivia a l’Espanya republicana i, d’altra banda, tenir una eina terapèutica per ajudar a superar els traumes que vivien els més vulnerables. “Va ser la primera vegada que un govern va tenir aquesta iniciativa, i que de manera tan massiva es va utilitzar l’art com a instrument de teràpia”, diu Fernández-Fontecha. Es van aplegar 1.872 dibuixos. Una de les responsables de les colònies era la psicòloga Regina Lago, que el 1940 escrivia: “La llarga i cruenta guerra espanyola ha constituït una extraordinària i terrible experiència sobretot per als nens que l’han experimentat. D’interès enorme per a la psicologia seria poder determinar com l’esperit infantil, tan plàstic i tan nou, reacciona a aquestes anormals vivències de la lluita”. La investigació de Lago va servir de base per a una exposició que es va fer al Museu Nacional Pedagògic de París amb el suport de Pablo Picasso.

En molts dibuixos hi ha avions amenaçadors. Rafael Barber, de deu anys, imagina un cel ple d’avions grisos amb l’esvàstica nazi que no paren de disparar metralla sobre un petit poble envoltat de muntanyes. En un altre dibuix, Dolores Sanz, de tretze anys, dibuixa uns carrers on només hi ha mares i els seus fills intentant fugir de les bombes. Fernando Olavera il·lustra, des de Baiona, famílies carregades de maletes creuant la frontera francesa. Altres nens i nenes imaginen el front. El món d’abans de la guerra que dibuixen els més petits és ple de color i de tendresa. Hi ha excursions, amb un pare que porta una motxilla a l’esquena, o infants que donen de menjar als animals.

L'admiració de Huxley

“És interessant poder escriure una història descentrada. Normalment el relat el fan els vencedors, i acostumen a ser homes blancs de classe mitjana -reflexiona Fernández-Fontecha-. La mirada dels infants ens ajuda a escriure i reescriure el passat des de diferents punts de vista”. La poeta explica que a vegades posem atributs als infants -com que són éssers desvalguts i innocents o que no entenen què passa- que no són certs. “Tot això els hi atribuïm els adults, però quan t’enfrontes a les fonts infantils t’adones que no és així”, afegeix. A vegades els dibuixos reflecteixen que podia ser igual o més traumàtic la separació de la família que la violència de l’enfrontament bèl·lic.

Quan va esclatar la Guerra Civil triomfaven les avantguardes que admiraven el dibuix infantil per la percepció més salvatge i més original que podien tenir els infants. Aldous Huxley també elogia la seva capacitat artística: “La qüestió més sorprenent d’aquests dibuixos és el fet que els infants, quan van al seu aire, desenvolupen un talent sorprenent”. Huxley també destaca els aspectes no estètics de l’exposició: “Per als nens i nenes d’Espanya, el símbol de la civilització contemporània, l’element que cobra una importància aclaparadora en el món actual, és l’avió militar”, escriu el novel·lista d'origen britànic, que fa una crida per socórrer les víctimes.

És la primera vegada que es publica a Espanya el llibre en què Huxley presentava els dibuixos, però el món que van plasmar sobre el paper els infants s’ha mostrat altres vegades al públic. Fa poc, el Born Centre de Cultura i Memòria va presentar l’exposició Una infància sota les bombe s. La Biblioteca Nacional d’Espanya i les universitats d’Alacant i de València també han fet exposicions amb les obres en què els nens explicaven la seva versió de la guerra.